La vampira del carrer Ponent

Pedro Costa (2005)

        El País Semanal, núm. 1.527, (dissabte 31 de gener de 2005), p. 94-96.

[Edició original era en espanyol].

Traducció i publicació no autoritzades.

Es va sol·licitar permís a l'editora el 4 de gener de 2006, sense obtenir cap resposta.

Enriqueta Martí sembrà d'horror la Barcelona de 1912. Segrestava, prostituïa i assassinava a la canalla per a extraure'ls la sang, els greixos i el moll dels ossos i elaborar pocions que els seus clients consideraven màgiques. El relat de les dues nenes que alliberà la policia fou recollit per la premsa de l'època amb bona dosi de morbositat.

Després del delicat nom d'Enriqueta Martí s'amaga una de les personalitats criminals més feroços de la història negra d'Espanya. Segrestadora, prostituta, alcavota, falsificadora, corruptora de menors, pederasta, bruixa i assassina són algunes de les activitats que exercí durant la seva vida aquella dona a qui el poble de Barcelona batejà com “la Vampira del Carrer Ponent”.

I tot començà d'una forma ben simple, amb una desmentida oficial que tractava de negar la realitat, quelcom que ha vingut succeint sempre al llarg de la història. El governador civil, ni més ni menys que Portela Valladares, tractava de convèncer a tots que era “completament fals el rumor que s'està estenent per Barcelona sobre la desaparició durant els últims mesos de nois i noies de poca edat que segons les enraonies populars haurien estat segrestats”.

Però el rumor, aqueix brunzit que s'estenia per carrers i places, mercats i patis de veïns, era completament cert. Eren molts els nois que a diari desapareixien en les grans ciutats durant aquells anys i els pares, per a acovardir als seus fills, per a fer-los més previnguts, els contaven tètrics relats sobre “l'home del sac”.

Per aquells dies de febrer de 1912, a penes tres anys després de la Setmana Tràgica, la major part de ciutadans de Barcelona caminaven preocupats per la desaparició d'una nena de cinc anys anomenada Teresita Guitart sobre els detalls i circumstàncies de la qual s'estava estenent àmpliament la premsa.

Havia ocorregut al final de l’ horabaixa del 10 de febrer al carrer de Sant Vicent. Ja era gairebé de nit quan Anna, la mare de Teresita, s'havia detingut a la porta del seu domicili a xerrar amb una veïna i li deixar anar la mà a la nena en la creença que pujaria  sola fins al pis. Però no va ser així. Quan el marit véu arribar a la seva esposa sense Teresita, preguntà estranyat: “I la nena?”. La bona dona llançà un crit i baixà corrent al carrer, però ja era massa tard, no hi havia rastre de la xiqueta.

El que havia ocorregut era que Teresita, en lloc de pujar  a sa casa, s'allunyà una mica, tafanejant, i de sobte sentí que una mà agafava la seva i que una dona estranya li deia amb accent malavesat: “Vine, bonica, vine, que tinc dolços per a tu”.  La xicoteta, il·lusionada, es deixà portar una estona, però, en veure que s'allunyava massa d'on estava sa mare, va deixar anar la seva maneta i tractà de tornar. Massa tard. La desconeguda desplegà un drap negre amb el que cobrí per complet a la xiqueta, l'agafà en braços per a ofegar els seus sanglots i protestes, i es perdé amb la seva presa dins les ombres de la nit.

I Barcelona visqué més de dues setmanes amb el cor en un puny pensant en la sort que hauria pogut córrer l'infeliç Teresita Guitart. Tots els esforços policials resultaren, com gairebé sempre, nuls. Seria una veïna tafanera, una xafardera, la que descobriria el parador de la xiqueta desapareguda.

Es deia Claudina Elas, i un bon dia es fixà en la careta d'una nena que la mirava a través dels bruts vidres d'una finestreta i li semblà que la seva expressió era imploradora. Era la casa de la veïna de l’entresol, en la que vivia amb un nen i una nena, però el deplorable rostre d'aquella criatura de cap rapat no li resultava familiar. “Mira que si es tractés de la desapareguda Teresita”.  Li ho comentà al matalasser que tenia la botiga en el mateix carrer de Ponent (avui Joaquín Costa) i aquest li ho féu  saber al municipal Josep Asens, qui li ho comunicà  al seu cap, el brigada Ribot.

I fou aquest el que a primera hora del matí del 27 de febrer de 1912 trucà  a la porta de l’entresol 1a del número 29 del Carrer de Ponent.  Li obrí una dona que acabava de despertar-se.

–Bon dia. Vinc a inspeccionar el seu domicili, perquè hem tingut una denúncia que té vostè gallines.

–Gallines? A qui se li ocorre? Això és mentida.

–Si em permet

I el brigada Ribot penetrà al pis descobrint al fons del corredor a dues xiquetes de curta edat. L'ama de la casa reaccionà i li digué que sense una ordre del jutge no podia passar. Però era tard.  Ribot s'acostà a la xicoteta, que tenia el cap rapada.–Com et dius, maca?

–Felicitat

–No et dius  Teresita?

La xiqueta vacil·là i acabà dient: “Aquí em diuen Felicitat”. Ribot preguntà a la dona qui era aquella nena i ella respongué que no ho sabia, que l'havia trobat en la ronda de Sant Pau el dia anterior i li havia dit que estava perduda i que tenia fam i ella l'havia portat a casa. “L'altra és la meva filla i s'anomena Angelita”, afegí. No havia cap rastre del noiet que la veïna deia haver-hi vist en repetides ocasions.

Una vegada en la Direcció de Policia, que llavors estava a la carrer de Sepúlveda i el màxim responsable de la qual era José Millán Astray, la segrestadora va ser identificada com Enriqueta Martí Ripollès, de 43 anys i amb antecedents… per corrupció de menors.

Havia estat detinguda a 1909 al seu domicili del carrer de Minerva, on descobriren que tenia un prostíbul de menors d'ambdós sexes i d'edats que anaven des dels cinc fins als 16 anys. Amb ella havien detingut un client jove que resultà ser fill de família distingida.  Enriqueta fou processada, però la causa es perdé als arxius gràcies a les influències exercides per una persona molt coneguda i molt poderosa de la ciutat.

La vida d'Enriqueta Martí estigué sempre molt relacionada amb la prostitució. Ella mateixa començà a exercir-la abans de complir 20 anys, el dia en què s'adonà que sent criada no s'arribava enlloc. Fornicà als bordells de més baixa estofa de la zona vella i marinera de la Porta de Santa Madrona fins que un dia decidí provar fortuna casant-se amb un pintor incomprès i fracassat, Joan Pujaló, un pobre home que s'alimentava d'escaiola,  com els ocells, perquè ho havia après en un manual de naturisme. Deu anys durà la relació, encara que fins a sis vegades se separaren en aquest període. L'última i definitiva havia tingut lloc cinc anys abans.

Per això la policia pogué descobrir que Angelita no era filla d'Enriqueta perquè així ho declarà l'infeliç de Pujaló, que explicà que el fracàs del seu matrimoni se devia al fet que “Enriqueta és molt aficionada als homes i acostuma a freqüentar certes cases que a mi no m'agraden”. Posteriorment, els metges comprovaren que efectivament Enriqueta mai havia donat a llum.

Qui era, doncs, Angelita i on estava el nen que vivia amb ella al carrer de Ponent? Enriqueta no va ser gens explícita en les seves declaracions i seguí mantenint que la xiqueta era seva encara que setmanes després reconeixeria que l'havia llevat tot just nàixer a una cunyada a qui féu creure que l'havia perdut en el part.  Quant al xiquet, explicà que s'anomenava  Pepito, que tenia cinc anys i que li l' havien deixat perquè en tingués cura. “Però com es posà malaltet el vaig portar fora de Barcelona perquè es guareixi”.

A poc a poc, a base de testimonis que es presentaven espontàniament a declarar, pogué anar-se'n traçant la personalitat de la segrestadora.  Tot i que no tenia problemes econòmics, solia pidolar i es presentava, vestida com una captaire i acompanyada gairebé sempre d'un xiquet o una xiqueta, a centres d'acollida, convents, parròquies i asils demanant almoina i menjar.

Aquesta era la seva ocupació pels matins, però a mitja vesprada eixia de sa casa elegantment vestida amb sedes i velluts i tocada el cap amb perruques i barrets. Quins llocs freqüentava? A qui visitava?

Les declaracions de les dues nenes, fonamentalment la d'Angelita, vingueren a demostrar que Enriqueta Martí era molt més que una alcavota segrestadora i corruptora de xiquets. Teresita contà el jutge que aquella dona, tot just arribar al pis, li digué: “Veritat que sents picor en el cap? Camina, filla meva, deixa't tallar el cabell i et posaràs bona”.

La xiqueta es deixà fer mentre la dona li deia que a partir d'ara es diria Felicitat i que ja no tenia pares i que ella era sa mare i que tenia que anomenar-la  “mamà” quan sortissin al carrer. Però mai eixí al carrer ni li estava permès aguaitar-se al balcó o a les finestres. Li donava malament de menjar –patates i pa dur–; no li pegava, però acostumava donar-li forts pessics.

La seva única distracció era jugar amb Angelita, perquè ella no arribà mai a veure Pepito a la casa.  A vegades es quedaven les dues soles i era quan tenien més por i tots els sorolls les esglaiaven. Però un dia Angelita li digué: “Anem a veure què té mamà als llocs on no ens deixa entrar”. I entrellaçant els seus manetes penetraren gairebé a fosques a les habitacions prohibides.

 Teresita entrebancà amb alguna cosa  que resultà ser un sac. L'obriren i, en descobrir el seu contingut, llançaren un crit d'horror: hi havia un ganivet gran i unes robes de nen tacades de sang.

La declaració d'Angelita va ser encara més esglaiadora.  Ella sí que conegué Pepito, un xiquet ros de la seva mateixa edat amb què solia jugar fins que un dia… “Mamà no s'adonà que jo la vaig veure com agafava Pepito, el posava sobre la taula del menjador i el matava  amb un ganivet.  Jo me me’n vaig anar al meu llit i em vaig fer la dormida”.

Tant impressionaren al poble de Barcelona les declaracions de les dues nenes que s'obriren subscripcions populars per a obrir-los una llibreta de la Caixa d'Estalvis i fins i tot foren presentades en públic. Al teatre Tívoli, per exemple, se celebrà una funció en el seu honor i en els cartells es deia: “Teresita i Angelita assistiran a la representació des d'una llotja”.

Però el més terrible  encara estava per arribar. Va ser  arran de l’escorcoll que es produí a l’entresol del carrer de Ponent. Els del jutjat es quedaren atònits quan entre aquelles habitacions sòrdides i pudents descobriren un sumptuós saló moblat amb gust exquisit. El mobiliari, els llums, el cortinatge, les butaques i els sofàs devien haver costat una fortuna.

En un armari penjaven dos vestidets de nen i altres dos de nena; hi havia mitges de seda i sabatetes a joc amb els vestits.  I també van ser trobades les perruques arrissades i els fins vestits de confecció que Enriqueta vestia en les seves misterioses sortides.

Un paquet de cartes cridà  l'atenció dels funcionaris. La majoria estaven escrites en llenguatge xifrat, i abundaven en elles les contrasenyes i les signatures amb inicials.  Aparegué també una llista, una relació de noms, que donaria molt que parlar a l'opinió pública.

A la cuina trobaren el sac de què havien parlat les dues xiquetes i, efectivament, contenia un vestidet de xiquet i un ganivet amb sang.  En una altra habitació descobriren un sac de lona, aparentment ple de roba bruta i vella, però en el fons del qual hi havia ossos de reduïda grandària que posteriorment es confirmaria que eren de criatures infantils.

Fins a 30 es comptaren  entre costelles, clavícules, ròtules… Tots ells presentaven la particularitat que tenien senyals d'haver estat exposats al foc, la qual cosa, segons els metges, excloïa que poguessin servir per a estudis anatòmics i feia suposar que més aviat els pobres xiquets havien estat sacrificats per a extraure greix dels seus cossets.  Aquesta afirmació  era en resposta a l'explicació que dies més tard donaria Enriqueta justificant que tenia recollits aquells ossos per a estudis d'anatomia.

Darrera d'un armari descobriren la cabellera rossa d'una nena d'uns tres anys, i la macabra expedició conclogué en una habitació el pany de la qual hagueren de forçar i en la que aparegueren mig centenar de flascons, farcits uns de sang coagulada; altres, de greixos, i la resta, amb substàncies que van ser enviades a un laboratori per a la seva anàlisi.

Al costat de les pocions hi havia un llibre antiquíssim amb tapes de pergamí que contenia fórmules estranyes i misterioses. I també un quadern gran ple de receptes de guaridor per a tota classe de malalties, escrites a mà, en català i amb lletra refinada.

A partir d'aquell descobriment no es parlava d'una altra cosa a la ciutat més que d'Enriqueta Martí, i els principals periòdics espanyols, que per llavors es componien d'unes 16 pàgines, li dedicaven a diari un parell d'elles per a narrar, com si fóra un fulletó, les novetats del cas sota titulars com: “Els misteris de Barcelona”.

Entre els testimonis de persones que tractaren Enriqueta o sofriren les seves activitats es contaven històries tan dramàtiques com la d'una dona d'Alcanyís que acabava d'arribar a Barcelona a buscar treball  amb un bebè en braços.  La bona dona se sentí defallir i s'assegué al llindar d'una casa. Una desconeguda, de to amable, se li acostà; era Enriqueta.

–Quina xiqueta tan bonica!, vol que li doni una estona el pit?

–A la meva filla ningú li dóna el pit més que jo –Respongué l'aragonesa.

–Doncs a mi m'agradaria donar-li-ho. Em sembla que el que vostè té és fam. Anem a aqueixa lleteria, que li pago un got de llet. Pobra dona! Porti, que ja li portaré jo a la nena.

I la dona, que estava defallida de fam, seguí a la desconeguda i entrà amb ella a la lleteria. Enriqueta demanà un got de llet i exclamà de sobte:

–Però li anirà millor amb pa. Esperi, que ara mateix en porto.

Eixí amb el bebè en braços i mai tornà. Sis anys hagueren de passar fins que la desgraciada dona d'Alcanyís tornés a veure enfront d'ella, per a identificar-la, a la que li havia robat al seu fill i sap Déu el que hauria fet amb ell.

Davant de les aclaparadores proves, Enriqueta acabà reconeixent que era curandera i que venia filtres i ungüents. “Confecciono remeis utilitzant determinades parts del cos humà”. I, de forma sobtada, vociferà: “Que escorcollin el pis!  Que piquen bé les parets i trobaran una cosa! Com sé que em pujaran al patíbul, vull que amb mi pugin els altres culpables”.

No tan sols el pis del carrer de Ponent va ser escorcollat a fons, sinó també els altres domicilis que Enriqueta havia tingut durant els deu últims anys.  I el resultat fou aterridor: en un pis del carrer de Picalqués va ser descobert un fals envà que ocultava un buit en què aparegueren més ossos, entre ells diversos de mans de xiquet. Diu la crònica que “amb els ossos fou trobat un mitjó de xiquet que degué pertànyer a un fill de família molt humil, perquè està sargit i afegit des de la seva meitat amb fil d'un altre color”.

En un pis del carrer de Tallers, en un amagatall, trobaren ossos i dues cabelleres rosses de nenes de poca edat. En una torre de Sant Feliu de Llobregat aparegueren llibres de receptes i nous flascons amb substàncies desconegudes.  I finalment, al pati d'una casa del carrer dels Jocs Florals de Sants descobriren el crani d'un nen d'uns tres anys, que encara presentava adherits a la pell alguns cabells i una sèrie d'ossos que els forenses reconegueren com pertanyents tres xiquets de tres, sis i vuit anys.

Deu van ser les criatures identificades com a víctimes d'Enriqueta que s'inclogueren en el sumari. Els periòdics escrigueren frases com: “Aqueixos ossos parlen de crims bàrbars, i aqueixos emplastres i aqueixes cures, de superxeries medievals”. I Millán Astray, cap superior de policia, definí la Martí com “una neuròtica que es creia curandera, un cas de bruixa antiga que hagués estat cremada en Zocodover”.

No hi ha dubte que la Martí utilitzava la canalla que segrestava en una explotació doble: com a objectes de plaer per als seus degenerats clients i com a matèria primera per a elaborar les seves potingues. Arribà a especular-se, i així ho recullen l'escriptor Núñez de Prado i l'advocat lleonès Jesús Callejo, que l'origen de les activitats com a fetillera d'Enriqueta podria estar que “en una d'aqueixes orgies pederàstiques, un dels nens perdé la vida i a partir d'aquell moment decidí extraure'ls la sang i no malgastar ni tan sols el moll i els ossos de les seves víctimes”.

En aquella època, la tuberculosi feia estralls, i estava molt estesa la creença que el millor remei per a aturar-la era beure sang humana i aplicar-se sobre el pit cataplasmes de greixos infantils. Tan sols dos anys abans, un succés havia alarmat a Espanya sencera: el crim de Gàdor, en el que un guaridor, Francisco Lleona, havia sacrificat un nen de set anys, Bernardo González, perquè el ric propietari Francisco Ortega curés la tisi que patia bevent la sang de la criatura i aplicant-se els seus “saïms” sobre el pit.

A ningú escapava que després dels aberrants crims d'Enriqueta Martí havia d'haver-hi persones amb suficients recursos econòmics per a satisfer les seves pervertides necessitats. I és en aquest punt on apareix la famosa llista de noms trobada al tuguri del carrer de Ponent, una llista de què tot el món parlava però ningú coneixia, una relació de noms i domicilis en què, segons les enraonies, figuraven metges, advocats, comerciants, algun escriptor, polítics i altres personalitats.

La indignació i la fúria començaren a apoderar-se del poble de Barcelona, i la premsa més conservadora corregué a calmar els ànims per a evitar mals majors. Així, ABC arribà a dir que “els noms i domicilis continguts en aquesta llista són de gents conegudes pel seu amor a la caritat, gents que van ser víctimes dels enganys de la fetillera, que les coneixia per haver acudit a les seves cases a demanar almoina”.

Però quan saltà la notícia que Enriqueta havia intentat tallar-se les venes amb una cullera de fusta a la seva cel·la de la presó de Reina Amàlia, la irritació popular es convertí en còlera i les autoritats temeren que si moria esclatés un motí, perquè els fets de la Setmana Tràgica de 1909 estaven pròxims.

Per a evitar el suïcidi d'Enriqueta es prengueren tot tipus de precaucions. “El llit de la Martí està col·locat front per enfront de les de les seves tres companyes de reclusió perquè aquestes no la perden de vista, qualsevol que sigui la posició que aquella adopti per a dormir, i tenen ordre de destapar-li la cara si vine que es cobreix el cap amb les robes del llit per a evitar que amb les seves dents se seccioni una vena del canell”.

No obstant, l'interès pel tema començà a decaure al no produir-se nous descobriments macabres i entrar tota la investigació en una fase rutinària i confusa. El periodista Luis Antón del 'Olmet concloïa així la llarga i esplèndida sèrie de reportatges que dedicà al cas: “Estem davant d'una de les criminals més tremendes i cruels de les que es tenen notícia. Moguda per un fanatisme dement, ha anat matant canalla durant deu anys per a treure'ls els greixos i fabricar ungüents. És un cas inaudit, monstruós, del que es parlarà molts anys amb estupor. Enriqueta Martí ha de tenir llegenda, però serà cosa de seguir glossant indefinidament aquest succés?”.

I per a rematar la pèrdua d'interès pel tema, a mitjan abril, un transatlàntic s’enfonsà després de xocar amb un iceberg. Es deia Titanic i les notícies sobre aquell desastre apartaren definitivament de les rotatives a la Vampira del carrer Ponent.

Mesos després se sabé que Enriqueta Martí havia mort al pati de la presó linxada per les seves companyes preses. S'especulà que abans de ser colpejada ja estava morta, enverinada per encàrrec d'algú interessat en la seva desaparició. Res es pogué provar. L'única cosa certa és que mai arribà a celebrar-se el judici, que aquelles persones que figuraven en la llista, “tan amants de la caritat”, es gitaren aquell dia més tranquil·les i que Enriqueta Martí Ripollès es convertí en llegenda.