El triangle immortal de les Balears
 

Maties Morey (1998)

        Papers d'Ovnis, núm. 9, 2a època (maig-juny 1998), p. 7-10.

[La versió original publicada a Papers d'Ovnis era en llengua espanyola i es titulà «El triángulo inmortal de las Baleares»].

Llicència genèrica de

Papers d'Ovnis

per a reproduir lliurament articles en entorns no-comercials.

Contràriament al que alguns pensen (1), l’aïllament que en tants aspectes pateixen les Illes Balears no ha suposat a efectes ufològics la creació de cap immaculat santuari preservat de les perverses influències platillistes peninsulars, sinó més aviat únicament la conformació d’unes tradicions ufològiques particularitzades i localistes, però no per això alienes al que en cada moment es coïa a l’altre costat del mar.

Recentment hem exposat l’essencial de les dites idees autòctones en una història de la ufologia insular que veurà la llum en l’Obra Col·lectiva que s’està gestant en el Col·lectiu Quaderns, història en què, curiosament, no apareix cap menció directa al en altre temps tan mencionat Triangle de les Balears.

Encara que no és un aspecte ni de bon tros essencial, he cregut escaient, a l’efecte de suplir per un costat aquesta possible llacuna; i, d’un altre, de mostrar amb un exemple les interrelacions entre la ufologia balear i la peninsular, abordar monogràficament aquesta qüestió en el present article. De pas, intentaré aclarir d’una vegada per sempre un dels mites que més ha mediatitzat la comprensió del fenomen OVNI a l’Arxipèlag.

Una mica  de geometria

Segons el Diccionario Tematico deUfología (2), es coneixen per triangles mortals certes àrees geogràfiques, normalment delimitades per triangles (3), on es diu que han tingut lloc desaparicions de vaixells i avions per motius desconeguts, comunament associats a la presència en les dites zones d’anomalies físiques o bases d’OVNIs.

En realitat, com veiem, aquest fugisser concepte es nodreix de dos diferents idees: les pèrdues inexplicables de naus, d’una banda; i, d’un altre, la suposada vinculació de tals àrees amb, si més no, una certa alta freqüència d’observacions que doni a entendre que són ufològicament especials.

Estos dos aspectes posseeixen orígens diferenciats i fins i tot contraposats. Així, els naufragis misteriosos i les desaparicions de tripulants (deixant al marge moltes antigues llegendes marines) apareixen ja citats com a tals, és a dir, deguts a causes no naturals, en les obres de Charles Fort (4), per a qui podrien estar provocats per captures indiscriminades dutes a terme per ésser de l’espai.

D’ací la idea va passar a Morris K. Jessup, que l’exposa literalment en el llibre The Case for the UFO (1955), de gran influència en la seva època. No obstant això, la primera localització exacta d’una d’aquestes zones es deu a Vincent H. Gaddis, qui el febrer de 1964 va publicar un article titulat «The Deadly Bermuda Triangle» a la revista americana de ciència-ficció Argosy, després ampliat en forma de llibre (5).

El mencionat treball seria reproduït amb el mateix títol en el número de juliol-agost d’aquell mateix any a la Flying Saucer Review, fet que el va difondre àmpliament i va donar lloc a una allau d’articles semblants de diversos autors (6).

Mes correspon a la celebèrrima obra de Charles Berlitz The Bermuda Triangle (1974) la definitiva popularització de les idees triangulesques (no necessàriament enteses com a manifestacions del fenomen OVNI), que al seu torn va donar lloc tota una plèiade de títols posteriors d’impossible ressenya aquí.

En tot cas, ja en 1975 es va publicar el colp de gràcia de tanta geometria fantàstica: The Bermuda Triangle Mystery-Solved solucionat, de Lawrence David Kusche, llibre en què, prèvia consulta als registres de les asseguradores navals, s’explicava en termes banals la casuística al·legada per Berlitz i els seus seguidors.

D’altra banda, la tradició de bases submarines alienígenes reconeix el seu fundador en la persona d’Ivan T. Sanderson, el qual en la seva obra Invisible Residents: A Disquisition upon Certain Matters Maritime, and the Possibility of Intelligent Life under the Waters of this Earth (1970), postulava la possibilitat que tant una aquàtica civilització nativa com els mateixos extraterrestres estigueren habitant les profunditats oceàniques, tal com ho demostraria el fet de que, segons Sanderson, el 50% dels successos ufològics tindrien lloc en les proximitats de masses d’aigua.

El mateix autor assenyalava 12 zones (no triangles) de suposades pertorbacions magnètiques, disposades dos en els pols i deu sobre els 301 de latitud nord i sud (separades per 701 de longitud entre l’una i l’altra), on els observacions sembla que serien més freqüents.

Les dotze zones d’aberracions magnètiques, d’acord amb Ivan T. Sanderson.

Les àrees que no apareixen corresponen als pols.

Infància, vocació i primeres localitzacions

Inspirat per aquestes teories i per la seva gens dissimulada afició cap als temes submarins, Antoni Ribera, que el 1964 havia escrit un article sobre tals qüestions (7) i en 1966 els hi havia dedicat un capítol de la seva obra El gran enigma de los platillos volantes, va publicar el 1976 el llibre Los doce triángulos de la muerte (8), autèntic compendi de naufragis i incidents ufològics de qualsevol tipus, en el que trobem una primera mostra de quelcom semblant al triangle de les Balears.

En efecte, perquè, seguint les tesis de Sanderson, Ribera enumera cada un dels dotze triangles (o rombes, com a vegades suggereix) que en el món existeixen, citant entre ells el del Mediterrani occidental, transsumpte del que per a l’americà era la zona del Gran Erg Occidental algerià. En realitat, com veurem, el ball de posicions és quelcom tan comú en relació amb aquest tema que ningú hauria de sorprendre’s dels vaivens que experimenten els soferts triangles.

En la versió de Ribera, aquest polígon cobriria la zona del Mar d’Alboran i rodalies, zona que delimita més precisament en l’article del mateix títol publicat a l’agost de 1976 per la revista Mundo Desconocido (9), segons el qual els vèrtexs del mateix són l’estret de Gibraltar, Tinduf i la muntanya del Canigó (fig. 1).

Figura 1

No obstant això, a la pràctica estos límits són molt relatius, perquè el veterà investigador inclou dins del radi d’acció de la seva criatura, ja sigui per mèrits propis o per la seva vinculació amb la línia BAVIC i la malla ortotènica també descoberta per Ribera, nombrosos successos més o menys succeïts en les seves proximitats, encara que sense mencionar mai la casuística balear.

Mapa de les ortotènies el 1950, segons Antoni Ribera

Aquesta circumstància no deixa de ser curiosa, perquè les ortotènies del flap dels anys 50 que en suport de les seves tesis esgrimeix Ribera (vid. El gran enigma..., op. cit.) apunten descaradament cap a un punt entre Mallorca i Eivissa corresponent a un vell conegut d’aquestes pàgines: l’incident del 17/06/1953, que ja vam analitzar en una altra ocasió (10).

Per al veterà ufòleg, la línia BAVIC tallaria els principals triangles de l’orbe i seria la seva raó de ser, si bé no pot deixar de reconèixer que el de les Bermudes (i quasi tots els altres...) no obeeixen aquesta alineació. En el cas mediterrani, aquest fet vindria reforçat pel suposat focus de radiació que Ares i López (11) havien albirat també enfront de les costes orientals de la península.

No obstant això, aviat apareixeria qui posaria en connexió el globus sonda eivissenc i les idees triangulistes. El 1977, Mundo Desconocido va publicar un article (12) de Marià Planells, periodista del Diario de Ibiza, en el que junt amb la descripció d’uns casos paupèrrims en quantitat i qualitat s’insinuava ja la presència d’una base submarina a les proximitats de la Pitiüsa major.

Segons un gràfic de la pàgina 62 de la revista (no recolzat per cap comentari en el cos de l’article), la seva ubicació es trobaria en la prolongació de les ortotènies peninsulars que en tallar-se situarien el suposat OVNI de 1953, és a dir, al nord d’Eivissa.

Segons Planells, que de fet es limita a citar els comentaris i testimonis de Nito Verdera i Josep Riera, en concret cabria localitzar la base no lluny de l’illot de Sa Conillera.

Ara bé, no es menciona en cap moment que açò suposi l’existència de cap triangle pròpiament balear, sinó que s’assumeix que «d’haver-hi una base d’OVNIS en les profunditats de la Mar Mediterrani, molt bé podria estar ubicada al Nord d’Eivissa. Crec que Antoni implícitament ha suggerit quelcom d’això» (p. 67).

Errava per complet Planells en les seves apreciacions i en més d’un aspecte, perquè ja hem vist com Ribera només havia al·ludit al Mar d’Alboran i havia ignorat tots els successos balears, la posició del globus de 1953 és incompatible amb la proposta de Sa Conillera; i, sobretot, perquè produeix vergonya aliena traure’s de la mànega tota una base alienígena per a pseudoexplicar l’aclaparadora xifra dels quatre casos mal testimoniats que s’arrepleguen en l’article, que tot i la seva parquedat donaven un ingent treball a un equip de més de 25 homes del que mai més es va saber (van caure en el triangle?).

Sigui com sigui, i deixant al marge les consideracions que ens mereixen les formes de fer ufològiques de temps passats, la veritat és que en aquest treball de Planells es troben, per a bé o per a mal, les referències primeres al triangle que ens ocupa, que va tenir per tant el seu bressol a aigües Pitiüses.

Algun temps després, el 1979, la revista Contactos Extraterrestres ressuscitarà el tema en un article (13) del que no consta l’autor (Enrique de Vicente?).

Sota l’encapçalament genèric de «Bases d’OVNIS en aguas españolas?» i el concret títol de «El triángulo de Ibiza», ve a resumir els esmentats precedents de Ribera i els altres, completats amb la més recent casuística registrada en les Pitiüses i a Mallorca, perquè no faltés de res.

En ell llegim algunes peculiars localitzacions del triangle degudes a investigadors no peninsulars. Així, un cert Gustav Sjöberg, periodista suec, situava els vèrtexs del mateix en l’illot d’És Vedrà, el Penyal d’Ifac a Calp i la muntanya emplaçada a tocar de la capital de l’Alacantí (fig. 2); una zona molt estreta amb un camp marí d’atracció energètica que provocaria la desorientació dels coloms missatgers. Per la seva banda, uns alemanys suposaven la presència d’una base submarina cap al sud de Formentera, per ser aquest un lloc d’aigües tranquil·les i pairals (sic).

Figura 2

Amb tot, el principal mèrit d’aquest article resideix en la síntesi que realitza el seu ignot autor de totes les idees prèvies sobre el particular, vinculant explícitament els casos de 17/06/1953 i estiu de 1958 (14) amb el triangle; i posant falsament a la ploma de Ribera l’expressió «forat negre de les Balears», que no es menciona en cap moment en Los doce triángulos de la muerte. A més, la gratuïta extensió de l’acció del polígon eivissenc a altres punts de l’arxipèlag marca ja l’inici de la desvirtuació del concepte.

Auge i caiguda

Abans de la publicació d’aquest últim treball, que no fa sinó seguir la tradició clàssica de la història del nostre triangle, havia començat de fet la corrupció d’aquest mite, que aniria aparellet de la seva més àmplia divulgació.

El punt d’inflexió d’aquest procés va tenir lloc en l’I Congrés Nacional d’Ufologia [espanyola], celebrat a Barcelona durant els dies 3 i 4 de desembre de 1977, durant el qual la inefable Carole Ramis (una exballarina austríaca establida a Palma que era amiga de Ribera) va sorprendre a l’auditori amb una aberrant dissertació sobre, entre altres coses, la suposada base submarina del Mar Balear.

La llanda de la centreeuropea no va ser considerada digna de l’alt nivell que es pretenia per a l’esdeveniment, la qual cosa va provocar l’abandonament de la sala per part del sector d’ufòlegs més racionalistes (15).

Cal dir que, a pesar de l’opinió així tan ostensiblement manifestada pels cientifistes, la intervenció de Ramis va tenir almenys el mèrit de constituir la primera manifestació documentada del trasllat a Mallorca del triangle i dels seus suposats agents causants.

Les raons de la mudança sens dubte es troben en l’activitat desplegada durant la segona meitat dels anys 70 per la quadrilla de contactats de Sóller (Mallorca) que capitanejava Joan Coll, que en aquell temps van ser protagonistes de nombrosos incidents que els van fer guanyar una certa popularitat dins i fora dels ambients ufològics.

No hem trobat mencions expresses a bases o triangles procedents de tal grup fins ben entrat 1978, però sabem que aquestes idees van estar sempre presents en la seva filosofia contactista.

Partícips d’una visió localista de la ufologia, opinaven que els OVNIs que deien veure procedien d’alguna base situada enfront de la costa de Soller (16), la localització més precisa dels quals la ubicava entre la Punta Cala Roja i És Morro de sa Vaca, a uns 1.000-1.500 metres mar dins, possiblement enclavada en alguna falla tectònica o fossa marina desconeguda (17).

La fama -justa o no- aconseguida per aquests individus, transmesa per Carole Ramis a Antoni Ribera, va operar un canvi substancial en les idees del veterà investigador. Ja el 1981, Ribera va afirmar que els casos d’OVNIs marins (?) observats a Mallorca permetien assentar la hipòtesi de l’existència d’una possible base submarina enfront del Port de Sóller (18).

Dos anys més tard, en Las màquinas del cosmos matisa que la instal·lació dels alienígenes va estar primer entre Eivissa i Mallorca (on es va observar el globus de 17/06/1953), però que després es va desplaçar a l’altura de Sóller, a uns 90 metres de profunditat, encara que la intervenció de la Marina de guerra espanyola sembla que va acabar per espantar-los definitivament (18).

Sorprenent revelació, que contrasta en el mateix llibre amb l’absència de menció de cap triangle balear en el recompte que s’efectua en el capítol 4, on només reapareix el del Mar d’Alborá (p. 214).

Curiosament, molt després, el 1996, Ribera detallarà que la fugissera base es trobava enfront de Deià. Es va cansar de ser perseguida pel pescamines Poseidon de l’Armada Espanyola, que va efectuar sondejos molt intencionats en aquesta zona per a localitzar-la (19).

Si bé no hi ha massa distància entre Deià i Sóller, no deixa de ser significatiu el nou ball d’ubicacions, aquesta vegada molt possiblement motivat per viure en la primera localitat Carme Doménech, periodista que en els anys noranta ha divulgat exageradament diversa casuística ací succeïda (20).

Les noves tesis de Ribera, decantades més aviat per les idees submarinistes d’Ivan T. Sanderson abans que per les pròpiament triangulesques, han estat mal interpretades en més d’una ocasió, donant peu a nous traçats del polígon.

Així, el 1979 ni més ni menys que Eugenio Siragusa va aprofitar una visita a Palma per a pontificar que les Illes Balears són un vèrtex del triangle, junt amb Barcelona i Tarragona, per on passen i es paren les naus que operen en el Mediterrani (21).

Però qui se’n va dur la palma respecte d’això va ser Sebastià d'Arbó, a qui cal imputar l’extensió del triangle per inconfessables motius d’audiència televisiva.

En efecte, perquè d'Arbó, responsable de l’espai de TVE2-Catalunya: Catalunya Misteriosa (en antena entre 1989 i 1990), és autor de l’article El triángulo del silencio (22), bàsicament una transcripció del programa de mateix títol en català emès el 4 d’octubre de 1989, en el que es mencionen com a vèrtexs del polígon el Delta de l’Ebre, el Cap de Dénia i un punt indeterminat a l’est de Mallorca (fig. 3).

Figura 3

D’esta manera s’implicava Catalunya en el tema (encara que fos amb el peatge de deixar fora Menorca), justificant-se l’atenció del programa i, consegüentment, el sempre agraït viatge a les illes.

El televisiu hipnotitzador no aclareix les raons de la seva ciència, però arreplega que el seu traçat es basa en un altre triangle més xicotet descobert pel recentment difunt Pedro Crespí (antic tinent coronel de l’Exèrcit de l’Aire espanyol famós per les seves vel·leïtats contactistes), el qual s’estendria, per la seva banda superior, des de l’illa de Mallorca a la d’Eivissa; i, per la inferior, fins a un poc mas amunt de l’illa de Menorca (!?).

La resta de l’article no és digne del més mínim comentari, perquè està infestat d’inexactituds i disbarats de tot gènere.

No obstant això, quasi al final del mateix podem llegir el següent comentari de Ribera: «Aquesta zona està estretament relacionada amb una altra mas gran, que és l’anomenat Triangle del Mediterrani Occidental. Sembla que mar dins, en aigües balears, es troba possiblement una base submarina a l’altura de Sóller, a l’illa de Mallorca. Aquesta base submarina ara ja no s’utilitza, però va existir. Tot això és molt interessant, perquè el nostre Triangle del Silenci forma part de les dotze aberracions geomagnètiques que existeixen en el planeta Terra».

Ací la confusió és ja absoluta entre bases, triangle balear i del mediterrani occidental; però no és sinó reflex de la tasca feta pels diversos autors sobre els fonaments del concepte, adaptant-los segons convingués a llurs variables interessos.

Posteriorment encara hem pogut trobar una nova acotació del triangle, també deguda a Crespí (23), que el 1996 l'ubicava entre Marsella, Balears i la costa valenciana (fig. 4). No obstant això, i a pesar de rememorar-se una mica amb motiu de la desaparició del comandant Bañuls (24), la veritat és que, orfe de la casuística que ho justifiqui, avui en dia es tracta d’un tema periclitat dins de la ja de per si agonitzant ufologia balear.

Figura 4

Conclusions

Fet el repàs a la labor dels diversos autors que han abordat el tema, queda ara manifest que, com tantíssimes vegades ha ocorregut abans amb altres matèries ufològiques, ens trobem davant de paternitats complexes en què han pres part diferents subjectes en distintes èpoques i moguts per finalitats dispars.

La conseqüència del procés ha esta una confusa barreja d’especulacions i pseudofets que hàbilment manipulada s’ha adaptat a les necessitats de cada mestre, important poc si això suposava renunciar a la veritat o, simplement, a la sistematització i orde de les coses, aspectes que semblen ser completament aliens a la mentalitat de molts ufòlegs.

A més, tot aquest assumpte, que va tenir un autòcton origen eivissenc i que ha conegut diverses aportacions d’altres elements insulars, desmenteix per tant la noció d’un paradís antiufològic balear que altres han volgut albirar, constituint una bona mostra de la retroalimentació existent entre els desenvolupaments ufològics locals i el context més general en el que també s’insereixen.

Res és senzill amb relació a estos temes, i només el coneixement superficial dels mateixos pot crear la il·lusió de claredat.

Notes

(1) MIGUEL ALCÍBAR (1997). «Cultura y mito extraterrestre. Aproximación al paradigma menorquín». Cuadernos de Ufología, nº1, 3ª época, p. 96- 105. (→)
(2) FUNDACIÓN ANOMALÍA (1997). Diccionario Temático de Ufología. Fundación Anomalía (Santander), p. 372.(→)
(3) Òbviament, el triangle és la figura més fàcil de traçar, car sempre es senzill trobar tres punts qualssevol i relacionar-los entre sí. Això no obstant, tenim coneixement de l'existència de, com a mínim, un rectangle ufològic: l'anomenat de Faribault a Minnesota (EUA), v. Peter Brookesmith, (1996): Documentos UFO.Catálogo completo, LIBSA (Madrid), p. 143. També respecte els triangles y aparicions d'OVNIs, recordem les anomenades Isocèlies; cfr. DTU, op. cit., p. 285. (→)
(4) Especialment a The Book of the Damned (1919).(→)
(5) VINCENT H. GADDIS, (1965). Invisible Horizons: True Mysteries of the Sea. Chilton (Philadelphia). (→)
(6) Reflectits en el capítol XII d'Antoni Ribera (1976): El gran enigma de los platillos volantes, Plaza & Janés (Esplugues de Llobregat), 40 ed. La primera edició es de 1966 a Pomaire (Barcelona). (→)
(7) «UFO's and the Sea», en el Flying Saucer Review de novembre-desembre d'aquell any. (→).

(8) ATE (Barcelona). (→).
(9) ANTONIO RIBERA (1976). «Los doce triángulos de la muerte».  Mundo Desconocido núm. l4, agosto de 1976, p.. 71-77. (→)
(10) MATÍAS MOREY (1996). «La nave portadora de 1953». Papers d'OVNIs núm. 35-36, novembre-desembre de 1996, p. 289-290. (→)
(11) FÉLIX ARES y DAVID G. LÓPEZ (1970). Estudio de la oleada 1968-1969. Eridani AEC (Madrid). (→)
(12) M. PLANELLS (1977). «Los OVNIS salen del mar en Ibiza», Mundo Desconocido núm.12, abril de 1977, p. 61-67.(→)
(13) «El triángulo de Ibiza». Contactos Extraterrestres núm. 1, juliol de 1979. (→)
(14) A. RIBERA (1976): El gran enigma..., op. cit., p. 322. (→)
(15) ANTONIO RIBERA(1983). Las máquinas del cosmos. Plaza & Janés (Barcelona), p. 212 (nota 1 de la p. 210). IGNACIO CABRIA GARCÍA (1993). Entre ufólogos, creyentes y contactados. Una historia social de los OVNIs en España. Cuadernos de Ufología (Santander), p. 78.(→)
(16) Possiblement perquè, segons manifestà Coll a Diez Minutos de 15/07/1978, p. 22-23, las Bermudes, la Vall Sagrada de Tepztlan i Sóller es troben en la mateixa línea recta i els tres llocs mostren la mateixa figura (?) reproduïda a las muntanyes circumdants. (→)
(17) Diari Última Hora de 03/01/1979, p. 30 (carta al director de Pep Climent y Jaume Bernat). (→)
(18) Diari El Noticiero Universal de 07/02/1981, p. 16. (→)
(19) Última Hora de 07/06/1996. (→)
(20) CARMEN DOMÉNECH (1996). «El último contacto del comandante Bañuls». Año Cero núm. 66, gener de 1996, p. 6-9. (→)
(21) HUMBERT COLOM (1993). «OVNI: avistamientos y contactos en Mallorca» Brisas, núm. 306, 28/02/1993, p. 7. (→)
(22) SEBASTIÁN D'ARBÓ (1992). «El triángulo del silencio». Año Cero, núm. 25, agost de 1992, p. 56-62. (→)
(23) Diario de Mallorca de 07/04/1996, p. 6 del suplement dominical.(→)

(24) Carmen Doménech, Op. cit. (→)